Hoy, poesía

- Ayer pusimos un relato de Julio Cortazar, hoy me decanto por una de las corrientes más prolíficas dentro del panorama literario español de principios del siglo XX, el modernismo. En concreto, lo que ahora se disponen a leer es la “Oda a España” del catalán Joan Maragall (1860-1911). Poeta, ensayista y traductor español nacido en Barcelona en 1860. Perteneciente a una familia de sólida posición económica, rechazó el interés de su padre por involucrarlo en los negocios, para licenciarse en Derecho por la Universidad de Barcelona en 1884. A partir de 1892 desarrolló una intensa actividad literaria participando como columnista de importantes diarios, traduciendo grandes autores, ocupando la presidencia del Ateneo Barcelonés, y obteniendo galardones importantes como los Juegos Florales de Barcelona, Maestro en Gai Saber y el premio Fastenrath en 1910. Fue además miembro fundador de la Sección Filológica del Instituto de Estudios Catalanes. Entre sus obras destacadas se encuentran, "Oda a Espanya" 1898, "Visions i Cants" 1900, "L'Elogi de la paraula" 1903, "El Comte Arnau" 1909, "Enllà" 1906 "Oda nova a Barcelona y Cant espiritual" 1910 y "Seqüèncie" en 1911. Falleció en Barcelona en diciembre de 1911. He aquí pues su “Oda a España”:

(versión original en catalán)

Escolta, Espanya,

la veu d’un fill

que et parla en llengua

no castellana;

parlo en la llengua

que m’ha donat

la terra aspra:

en aquesta llengua

pocs t’han parlat;

en l’altra, massa.

T’han parlat massa

dels saguntins

i dels que per la pàtria moren:

les teves glòries

i els teus records,

records i glòries

només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te

molt altrament.

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes

vida és la sang,

vida pels d’ara

i pels que vindran:

vessada és morta.

Massa pensaves

en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies

a mort els fills,

te satisfeies

d’honres mortals,

i eren tes festes

els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos

marxar replens

dels fills que duies

a que morissin:

somrients marxaven

cap a l’atzar;

i tu cantaves

vora del mar

com una folla.

On són els barcos?

On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes,

no tens ningú.

Espanya, Espanya,

retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t

de tant de mal;

que el plô et torni fecunda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya?

No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua

que et parla entre perills?

Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!